My Way :: Pascual Travelling

Des de Koh Tao vaig prendre la decisió de tirar cap al sud, Malasia. Al centre de submarinisme on estava em van recomanar que anès a fer immersions a les illes Peherentian (al nord est del país), així que vaig pensar que estaria bé anar cap allà. Em vaig plantar a una agència de viatges i allà em van dir que havia d’anar al poble de Kota Bharu, des d’on podria desplaçar-me cap a les illes. Per anar fins allà, havia d’agafar un tren de nit que em deixaria a Sungai Kolok, la frontera tailandesa amb Malasia. Així doncs, vaig decidir tirar milles.

Sortida de Koh Tao cap a les 13:45 amb ferry: dues hores fins a Chumphorn. Un cop allà, mitja hora de bus fins a l’estació de tren. Allà vaig tenir cinc hores d’espera fins a sortir cap a les 21:30 (va acabar arribant passades les 22h passades). Vaig aprofitar per caminar una mica per Chuphorn, on vaig trobar-me, a part d’un mercat de nit molt divertit, als tios aquests que fan tocs amb la pilota: Sepak Takraw. Absolutament brutal!! Em van convidar a jugar amb ells però em va fer vergonya deixar-los en evidència! xD

Total, amb gairebé 45 minuts de retràs arriba el tren. Un tren llitera que em va semblar una petita patera de primeres, suposo que perquè era la primerea vegada que pujava a un tren així. En general, tot i que molt curtrillo, hi vaig estar molt còmode.

Al cap d’unes hores vaig veure a una parella d’alemanys que em van explicar que ells anaven cap a la costa oest de Malasia perquè havien sentit que a la costa est no hi feia bon temps. Tot i això, i al ja tenir el bitllet, vaig decidir seguir amb la meva ruta per veure jo mateix si el temps era tan dolent allà. Després de la conversa, a dormir: gairebé 9 horetes d’una tirada em van fer despertar cap a les 7 del matí, dues hores abans (suposadament) d’arribar a destí, Sungai Kolok. Va ser aleshores quan em vaig dignar a obrir la Lonely Planet, i trobar-me dues sorpreses:

1. la guia desaconsellava especialment creuar aquesta frontera per perillosa!! Pel que diu, allà s’hi produeixen atacs individuals recurrentment… #fail
2. La guia avisa també de que les illes Peherentian, així com la resta d’illes de la costa est de Malasia estan “tancades” de Novemebre a Febrer per monzons. #fail

Olé Pascual, “lo has bordao”!!

Total, arribo a Sungai Kolok i descobreixo que només quedem dos occidentals al tren i tres o quatre thais. Entre ells un poli amb una pistola enorme. Per sort l’altre occidental, el Marc (francès), era de puta mare i vam estar parlant una estona. Vam decidir creuar la frontera junts, una mica acollonits, tot s’ha de dir. Al sortir del tren no ens van voler dir (ni la policia) on estava la frontera, i ens van dir que ens hi portaven amb moto. No vam tenir més remei que fiar-nos i, tot i la pluja, pujar cadascú de nosaltres a una scooter conduida per un thai. Important el detall que el meu conductor portava amb la ma esquerra un paraigües per no mullar-nos mentre conduia!

La frontera va resultar estar només a 5 minuts, una caminadeta que podriem haver fet sols perfectament… Afortunadament, no vam tenir absolutament cap mena de problema. 🙂 L’únic, la tempesta que va començar a caure quan estàvem travessant la frontera, a terra de ningú.

Per acabar de rematar el dia, un cop al cantó de Malasia amb el passaport segellat, ens diuen que el caixer més proper per aconseguir moneda local (Ringits) està a 20 minuts caminant, la qual cosa era totalment invialbe amb el xàfec que estava caient. Per sort, vam aconseguir canviar bahts tailandesos a una tenda d’allà al costat que ens va permetre tenir prou cash com per agafar un bus fins a Kota Bharu. Un cop arribats al poble, vam anar a la guesthouse que jo tenia reservada, on vam conèixer al Mat. Un malai de puta mare que portava la guesthouse, i que el primer que ens va dir va ser que efectivament a les illes Peherentian no s’hi podia arribar, i que realment allà no hi ha res a fer en aquesta època. Important el gran detall que va tenir el tio de dir-nos que no valia la pena que ens quedèssim ni una nit allà, de manera que ens vam plantar a l’estació d’autobusos del costat i jo em vaig comprar un bitllet pel tren nocturn que em portaria cap a la costa oest, a l’illa de Langkawi. Les quatre hores d’espera del bus van ser genials, ja que el Mat estava amb els seus col·legues malais, que van resultar ser de puta mare. Vaig tenir temps per xerrar amb ells i tenir una mica més de contacte amb gent localmolt i molt interessant.

En definitiva, primer fail del viatge per culpa de la meva mala plamificació. De tot s’aprèn!!