Després de Melbourne vaig decidir volar cap a Nova Zelanda. Era un altre dels meus MUST del viatge, i donat que l’estiu estava acabant valia la pena venir cap aquí abans de que comencés el fred. La idea inicial era només veure la illa del nord ja que la del sud ja la vaig viatjar fa anys, però va ser tan espectacular que finalment vaig decidir que valia la pena repetir.
Després de 10 dies de comoditat a casa de l’Àlex i l’Emma a Melborune, Nova Zelanda ha representat tornar al món del backpacker. Tot va començar a Christchurch en una nit llarga: després del terratrèmol de fa dos anys la ciutat està en ruïnes i la majoria d’hostals estan ocupats per treballadors que l’estan arreglant. Això va fer que, amb la meva decisió last minute de volar cap aquí, em fos impossible trobar allotjament per la meva primera nit, amb el que vaig acabar dormint a l’aeroport (vamos Pascual, “last minute decision for the win number 2”). Com el Tom Hanks a “La terminal“, la zona d’arribades de l’aeroport de Christchurch es va convertir en casa meva (compartida) per unes hores. Dormint una estona al terra, i una altra a unes cadires, vaig acabar “descansant” unes quatre horetes. Després, dutxa als lavabos d’allà mateix, i cap al bus en direcció Kaikoura! És curiós com aquí la manera de viatjar és molt diferent a la d’Àsia. NZ és cara, molt cara, pel que moure’s per aquí no és tan “fàcil”. L’opció més clàssica és la de llogar una caravana o una campervan, però per fer això necessites un grup de gent que vulgui fer exactament el mateix que tu, i tot i així surt car. És per això que finalment vaig decidir pujar en un autobus que segueix un itinerari, i que et permet la flexibilitat de baixar-te “on vulguis” i tornar a pujar “quan vulguis”. Això ha fet que el viatge s’hagi convertit en una aventura compartida amb un grup genial de gent amb qui he compartit els darrers 17 dies.
A part de poder gaudir dels primers paisatges de Nova Zelanda, a Kaikoura vaig tenir l’oportunitat de banyar-me amb dofins. Les aigües de Kaikora són, per la seva temperatura i la seva profunditat ideal pels “Dusty dolphins”, amb els quals em vaig banyar durant aproximadament una hora, a les 6 de la matinada amb una aigua gelada! Tot i això, va ser una experiència que no oblidaré mai! Aquí van les fotos i els videos del grup de gairebé 500 dofins en llibertat als que vam estar acompanyant per la costa novazelandesa.
De Kaikoura vaig pujar cap al nord de la illa del sud, per tornar a baixar per la costa oest del país, on ens vam parar al parc natural d’Abel Tasman. Dormint en cabanes petites, trecks per la muntanya i compartint fogueres vaig disfrutar d’un parell de dies en plena natura.
D’Abel Tasman vam tirar cap a Fox Glacier, on després d’un intent fallit vaig acabar complint un altre somni: saltar en paracaigudes. I ho vaig fer en un dels millors llocs de Nova Zelanada per les vistes (segons diuen els locals!). Des de l’aire vaig poder veure les platges de la costa est, el glacier Fox i també el Mount Cook, la muntanya més alta del país. Però això m’ho salto que ja ho vaig publicar al meu últim post.
Després d’una parada una miqueta absurda a Blackball, el següent destí va ser Wanaka. I aquí és on la màgia dels paisatges va començarmde debò. Sense desmereixer res del fet i vist fins aleshores, Wanaka representa l’inici de la zona de paisatges de pel·lícula, plens de muntanyes enormes envoltades de llacs amb aigües de colors mai vistos abans i difícils de descriure. Mireu les fotos dels propers sets i jutgeu vosaltres mateixos!
Feta la parada a Wanaka, el següent destí va ser Queenstown. Aquesta petita ciutat té fama de ser un “petit Lloret” a Nova Zelanda, ja que és coneguda per ser la ciutat de l’aventura i la festa. Tot, absolutament tot ,està muntat per recpatar els teus diners a base de bungy jumping, paracaigudisme, ala delta, speed boats, i un llarg etcètera d’activitats d’aventura. Tot i això, Queenstown té un encant especial, principalment pel paisatge espectacular que l’envolta, i un bonrollisme també molt especial que li dona el fet de ser un punt de trobada de viatgers que s’aturen allà per fer l’animal (important veure la ferida post hòstia que em vaig fer després de fer una mica de luging, una espècia de cotxes sense motor -veure video a sota-).
L’aturada a Queestown i el fet d’haver fet bona amistat amb altres col·legues del bus em va brindar l’oportunitat de fer una de les coses que més il·lusió em feia: llogar un cotxe i voltar amb plena llibertat durant uns dies pel que quedava l’illa del sud. Així doncs, el David (Valladolid), el David (California), la Maya (Israel) i un servidor ens vam pujar a un cotxe minúscul (el més barat que vam trobar!!!) per fer Te Anau, Milford Sounds, Lake Pukaki, Lake Tekapo, Christchurch i un altre cop Kaikoura. Aquest petit road trip de cinc dies ha anat molt i molt bé per fer un canvi d’aires, i deslliurar-nos de l’itinerari marcat pel bus. I es que conduir per aquestes carreteres ha estat un autentic regal.
I fins aquí la primera part del viatge a Nova Zelanda. Tot i haver repetit algunes coses que ja vaig veure al meu mini viatge a aquest país fa gairebé set anys, crec que aquest cop he estat realment conscient de la meravella de la natura que és aquesta illa. I es que Nova Zelanda no ha estat la terra del senyor dels anells per casualitat. Els seus paisatges immensos, plens de colors i contrastos són tant espectaculars i desconcertants que a vegades dona la sensació que estàs en un decorat que no pot ser real. Sense cap mena de dubte, i a data d’avui, crec que és el país més maco que he vist mai. Però bé, em queden coses per veure… 😉
Demà tornaré a pujar al bus per tirar cap a la illa del nord (Mordor!), en la qual m’hi estaré uns deu dies més. Però una sensació estranya m’envaeix el cos: ja he atravessat l’equador temporal del viatge, i ja he tocat el punt més llunyà de casa (uns 20 mil kilòmetres)., així que a partir d’ara sembla que tot serà un “començar a tornar”…
