magnify
formats

New Zealand II – D’Auckland a Mordor

Published on 2 Apr ’13 by in New Zealand

Després de la illa del sud vaig disfrutar de deu dies més per la part nord del país, on se suposa que hi predomina la cultura maorí. Des de Kaikoura, on em vaig separar dels meus amics, ferry fins a Wellington per trobar-me amb el Craig, un bon amic que em va oferir una casa sencera on dormir i em va fer de guia en una nit plujosa a la capital del país. Tot i que només van ser unes hores, s’agraeix molt estar una estona en una casa “normal”.

P1020198

Craig and myself. Thanks Craig, you are an awesome host!!!!

Des de Wellington vaig agafar “el bus de la muerte”, i mai més ben dit. Aquest havia de ser el recorregut més llarg del viatge, que porta des de la capital fins a Auckland. Dic que mai més ben dit perquè el trajecte que havia de ser de 8 hores, es va convertir en una epopeia de 14 hores on primer vam tenir problemes amb el motor i després vam punxar roda… En fi, tota una experiència que la podem afegir als fails del viatge!

IMG_1141

Tirats “in the middle of nowhere” de camí a Auckland

Després de dormir poques horetes a Auckland per recuperar-me de la pallissa de bus, la ruta pel nord va començar a Hahei, un poble minúscul amb platges impressionants situat a la península de Coromandel. Allà vam fer la caminada de la Cathedral Cove per descobrir unes platges impressionants.

P1020223

La platja de Cove Cathedral

Una de les atraccions principals de Hahei és la “Hot Water Beach”, una platja situada a sobre d’aigües termals on pots fer-te el teu propi jacuzzi cavant a terra quan la marea està baixa!! L’aigua termal es filtra per les esquerdes de la terra i surt a la superfície barrejant-se amb la del mar. L’aigua sortia bullint!

P1020239

Cavant per fer el nostre propi jacuzzi a la Hot Water Beach de Hahei

De Hahei vam anar cap a Raglan, poble surfero novazelandés per excel·lencia amb platges de sorra negra. La guesthouse d’allà estava feta a base de vagons de tren. Curiós…

IMG_1173

Surfers a la platja de Raglan

IMG_1171

Vagons de tren a la guesthouse

Propera parada Waitomo, on vam fer una excursió per les coves on es poden veure glowworms, cucs lluminosos que estan al sostre de la cova. Aquesta va ser una d’aquelles excursions especials perquè vaig tenir la sensació d’estar presenciant una cosa única. Realment és impressionant veure una cova il·luminada a partir dels cucs que semblen estrelles al cel.

P1020254

L’espedició cap a les coves de Waitomo

DSC_0889

Tot fosc sota la cova, i glowworms al sostre!!

De Waitomo vam tirar cap a Mourea, on vam dormir a una Wharenui, casa tradicional Maorí. Allà vam parlar amb maorís (que semblaven una mica fake) i vam aprendre a ballar la Haka!! S’ha de reconèixer que aquest ball/dansa que els All Blacks (equip de rugbi de Nova Zelanda) han popularitzat motiva fort! 🙂

P1020275

La Wharenui on vam dormir

P1020278

Maori semifake ballant la Haka

Després de”l’experiència maorí, rumb cap a Taupo, la ciutat d el’aventura de l’illa del nord. Una mica a l’estil de Queenstwon al sud, Taupo és la clàssica aturada on tothom es dedica a fer el cafre tirant-se amb paracaigudes, parasailing, etc. etc. En el meu cas, relax, passeig pel poble i andando!!  Ah, també va caure un festival nocturn important!! 🙂

El següent destí va ser Whakahoro (en maorí, pronunciat fakahora o fuck a … ¬_¬), a la BluedDuck station, un lloc que va portar força controvèrsia. Els “blue ducks” són una espècie d’ànecs que estan en perill d’extinció. I ho estan perquè al llarg de la curta història de Nova Zelanda, tant els maorís com els europeus van introduïr noves espècies animals que van acabar esdevenint deprededors d’aquesta i d’altres espècies autòctones. És per això que aquí pretenen preservar aquests animals dedicant-se a matar moltes altres espècies com gats, conills, xais… La cosa pot tenir un cert sentit, però sentir parlar a la gent d’allà fent apologia de com matar animals era una mica angoixant (i això que jo no sóc cap membre honorífic de l’associació protectora d’animals…). En fi, el millor de la zona va ser l’excursió a una catarata que hi havia per allà al costat.

P1020322

La taca groga que hi ha a sobre de la catarata sóc jo!

I finalment, per acabar la ruta: Mordor!! Si senyor, ens vam dirigir cap al National Park on vam fer el treck més llarg de tota la ruta: el Tongariro Crossing. Unes 6 hores caminant per una zona desèrtica plena de volcans on, entre d’altres coses, hi ha el Mount Doom, també anomenat Mordor!!

P1020341

Myself davant del Mt Doom (Mordor)

P1020358

Paisatge volcànic amb llacs d’aigua turquesa al final de la nostra etapa al Tongariro Crossing

P1020353

La terra vermella de la zona de Mordor

I com qui no vol la cosa la ruta de deu dies es va acabar a Auckland. Una ciutat petita però molt acollidora, al costat del mar i amb una zona del port que d’alguna manera em va recordar molt a casa. 🙂

Auckland's bay

Auckland’s bay

Nova Zelanda és un país preciós. Com ja vaig dir, crec que és un dels llocs de la terra més bonics que he vist mai (encara me’n falten mooolts per veure!!). Pels paisatges, i per la gent que he conegut, m’enduc una de les millors experiències del viatge fins ara. Tot i això, m’he quedat amb la sensació que aquest és un país amb molt de cos, però amb poca ànima. Està tot tant volcat pels turistes que li manca una mica d’autenticitat…

Després de Nova Zelanda, aventura Australiana!! Però això, pel proper capítol.

 
 Share on Facebook Share on Twitter Share on Reddit Share on LinkedIn
No Comments  comments 
formats

Buscant a Frodo: el sud de Nova Zelanda

Published on 17 Mar ’13 by in New Zealand

P1020120

Després de Melbourne vaig decidir volar cap a Nova Zelanda. Era un altre dels meus MUST del viatge, i donat que l’estiu estava acabant valia la pena venir cap aquí abans de que comencés el fred. La idea inicial era només veure la illa del nord ja que la del sud ja la vaig viatjar fa anys, però va ser tan espectacular que finalment vaig decidir que valia la pena repetir.

Després de 10 dies de comoditat a casa de l’Àlex i l’Emma a Melborune, Nova Zelanda ha representat tornar al món del backpacker. Tot va començar a Christchurch en una nit llarga: després del terratrèmol de fa dos anys la ciutat està en ruïnes i la majoria d’hostals estan ocupats per treballadors que l’estan arreglant. Això va fer que, amb la meva decisió last minute de volar cap aquí, em fos impossible trobar allotjament per la meva primera nit, amb el que vaig acabar dormint a l’aeroport (vamos Pascual, “last minute decision for the win number 2”). Com el Tom Hanks a “La terminal“, la zona d’arribades de l’aeroport de Christchurch es va convertir en casa meva (compartida) per unes hores. Dormint una estona al terra, i una altra a unes cadires, vaig acabar “descansant” unes quatre horetes. Després, dutxa als lavabos d’allà mateix, i cap al bus en direcció Kaikoura! És curiós com aquí la manera de viatjar és molt diferent a la d’Àsia. NZ és cara, molt cara, pel que moure’s per aquí no és tan “fàcil”. L’opció més clàssica és la de llogar una caravana o una campervan, però per fer això necessites un grup de gent que vulgui fer exactament el mateix que tu, i tot i així surt car. És per això que finalment vaig decidir pujar en un autobus que segueix un itinerari, i que et permet la flexibilitat de baixar-te “on vulguis” i tornar a pujar “quan vulguis”. Això ha fet que el viatge s’hagi convertit en una aventura compartida amb un grup genial de gent amb qui he compartit els darrers 17 dies.

A part de poder gaudir dels primers paisatges de Nova Zelanda, a Kaikoura vaig tenir l’oportunitat de banyar-me amb dofins. Les aigües de Kaikora són, per la seva temperatura i la seva profunditat ideal pels “Dusty dolphins”, amb els quals em vaig banyar durant aproximadament una hora, a les 6 de la matinada amb una aigua gelada! Tot i això, va ser una experiència que no oblidaré mai! Aquí van les fotos i els videos del grup de gairebé 500 dofins en llibertat als que vam estar acompanyant per la costa novazelandesa.

De Kaikoura vaig pujar cap al nord de la illa del sud, per tornar a baixar per la costa oest del país, on ens vam parar al parc natural d’Abel Tasman. Dormint en cabanes petites, trecks per la muntanya i compartint fogueres vaig disfrutar d’un parell de dies en plena natura.

D’Abel Tasman vam tirar cap a Fox Glacier, on després d’un intent fallit vaig acabar complint un altre somni: saltar en paracaigudes. I ho vaig fer en un dels millors llocs de Nova Zelanada per les vistes (segons diuen els locals!). Des de l’aire vaig poder veure les platges de la costa est, el glacier Fox i també el Mount Cook, la muntanya més alta del país. Però això m’ho salto que ja ho vaig publicar al meu últim post.

Després d’una parada una miqueta absurda a Blackball, el següent destí va ser Wanaka. I aquí és on la màgia dels paisatges va començarmde debò. Sense desmereixer res del fet i vist fins aleshores, Wanaka representa l’inici de la zona de paisatges de pel·lícula, plens de muntanyes enormes envoltades de llacs amb aigües de colors mai vistos abans i difícils de descriure. Mireu les fotos dels propers sets i jutgeu vosaltres mateixos!

Feta la parada a Wanaka, el següent destí va ser Queenstown. Aquesta petita ciutat té fama de ser un “petit Lloret” a Nova Zelanda, ja que és coneguda per ser la ciutat de l’aventura i la festa. Tot, absolutament tot ,està muntat per recpatar els teus diners a base de bungy jumping, paracaigudisme, ala delta, speed boats, i un llarg etcètera d’activitats d’aventura. Tot i això, Queenstown té un encant especial, principalment pel paisatge espectacular que l’envolta, i un bonrollisme també molt especial que li dona el fet de ser un punt de trobada de viatgers que s’aturen allà per fer l’animal (important veure la ferida post hòstia que em vaig fer després de fer una mica de luging, una espècia de cotxes sense motor -veure video a sota-).

L’aturada a Queestown i el fet d’haver fet bona amistat amb altres col·legues del bus em va brindar l’oportunitat de fer una de les coses que més il·lusió em feia: llogar un cotxe i voltar amb plena llibertat durant uns dies pel que quedava l’illa del sud. Així doncs, el David (Valladolid), el David (California), la Maya (Israel) i un servidor ens vam pujar a un cotxe minúscul (el més barat que vam trobar!!!) per fer Te Anau, Milford Sounds, Lake Pukaki, Lake Tekapo, Christchurch i un altre cop Kaikoura. Aquest petit road trip de cinc dies ha anat molt i molt bé per fer un canvi d’aires, i deslliurar-nos de l’itinerari marcat pel bus. I es que conduir per aquestes carreteres ha estat un autentic regal.

I fins aquí la primera part del viatge a Nova Zelanda.  Tot i haver repetit algunes coses que ja vaig veure al meu mini viatge a aquest país fa gairebé set anys, crec que aquest cop he estat realment conscient de la meravella de la natura que és aquesta illa. I es que Nova Zelanda no ha estat la terra del senyor dels anells per casualitat. Els seus paisatges immensos, plens de colors i contrastos són tant espectaculars i desconcertants que a vegades dona  la sensació que estàs en un decorat que no pot ser real. Sense cap mena de dubte, i a data d’avui, crec que és el país més maco que he vist mai. Però bé, em queden coses per veure… 😉

Demà tornaré a pujar al bus per tirar cap a la illa del nord (Mordor!), en la qual m’hi estaré uns deu dies més. Però una sensació estranya m’envaeix el cos: ja he atravessat l’equador temporal del viatge, i ja he tocat el punt més llunyà de casa (uns 20 mil kilòmetres)., així que a partir d’ara sembla que tot serà un “començar a tornar”…

 
 Share on Facebook Share on Twitter Share on Reddit Share on LinkedIn
No Comments  comments 
formats

Un salt al buit

Published on 9 Mar ’13 by in New Zealand
Un salt al buit per deixar enrera lligams
Un salt al buit per valorar el que tinc, per tocar el cel, però també la terra
Un salt al buit per seguir amb tot plegat, però per començar des de zero
Un salt al buit per recordar que només es viu una vegada

 

Sdkydive from Víctor Pascual-Cid on Vimeo.

 
 Share on Facebook Share on Twitter Share on Reddit Share on LinkedIn
1 Comment  comments 
formats

Melbourne

Published on 5 Mar ’13 by in Australia

P1010731

Melbourne ha representat el començament de “la segona part del viatge”. Com molts ja sabeu, fa ja six anys i mig vaig viure uns mesos a Sydney, i em vaig enamorar d’aquest país, però en aquell viatge em va faltar visitar la ciutat més cosmopolita d’Austràlia. Melbourne, amb el seu temps canviant (el primer dia estàvem a 37º i el segon a 22º!!), és una ciutat per viure-hi. Gràcies a l’Àlex i a l’Emma, que em van acollir a casa seva (GRÀCIEEES!!!), he pogut disfrutar de 10 dies de vida normal (una casa “normal”, amb dutxa “normal” i un bon lloc on dormir sense compartir roncs ni hores intempestives de llevar-se) en aquesta meravellosa ciutat que, potser si que és cert que no és tant espectacular com Sydney, però amb una vidilla impressionant: música al carrer, carrerons plens de grafittis, parcs…

A part de patejar-me la ciutat per tot arreu, vaig tenir l’oportunitat de viure una jornada de música clàssica a l’aire lliure (esdeveniment ple de “locals”) conjuntament amb la “White Night”: una nit sencera en la que tota la ciutat està al carrer i hi ha concerts, espectacles de llum, etc (gràcies Mercè!!! :D).

Finalment, els dos darrers dies vaig fer una excursió a la Great Ocean Road, la carretera que va per la costa sud-oest de Melbourne, amb unes vistes i paisatges absolutament bestials! A més d’això, el grup de gent amb qui vaig compartir l’experiència era genial: la conductora de l’autobus va acabar posant, com no, Vetusta Morla!! 😀

 
 Share on Facebook Share on Twitter Share on Reddit Share on LinkedIn
No Comments  comments 
formats

Melaka i Singapur: un poquito de calma po’ favo’

Published on 19 Feb ’13 by in Malaysia, Singapore

Després de la bogeria de Borneo, vaig decidir anar cap a Melaka (Malacca en Malay), una ciutat al sud de Malaysia que durant els anys va ser colonitzada per portuguesos, holandesos, britànics i fins i tot japonesos. D’aquesta amalgama de cultures i civilitzacions n’ha sortit una ciutat colorida i plena de vida, ideal per pasejos tranquils i relax. Allà, amb companyia de la gent del la guesthouse Jalan Jalan vam disfrutar de l’entrada de l’any nou xinès. Situats just al mig del barri xinès de la ciutat, vam poder presenciar en directe aquesta celebració tan famosa a Asia després d’haver participat en un sopar multitudinari al Sikh temple. Molt autèntic compartir un sopar amb aquesta comunitat de gent!!

Després de Melaka vaig decidir tirar cap a Singapur. Dos mesos de viatge passen factura a un veterano com jo, i necessitava un ciutat fàcil on poder-me relaxar. En aquest sentit, crec que no podria haver fet millor tria. Tot la quantitat de senyals de prohibició per tot arreu (entre d’altres coses, a Singapur no està permès menjar xiclet, ni fumar mentre camines!), la netedat i organització que es respira la fan la ciutat més occidental del que he vist fins ara a Àsia. Pasejos per Marina Bay, partides a ping pong al club del costat de la guesthouse i caminates infinites per la ciutat em van ajudar a decidir el meu proper destí: AUSTRÀLIA!

Àsia és un país fascinant amb moltíssimes coses a veure, però s’ha de reconèixer que requereix una energia extra que en les últimes setmanes se m’ha esgotat. Així doncs, que millor que continuar la meva aventura per la meva particular “promised land”? 🙂

Seguiremos informando!!

 
 Share on Facebook Share on Twitter Share on Reddit Share on LinkedIn
No Comments  comments 
formats

De l’asfalt al paradís: Borneo!

Published on 5 Feb ’13 by in Malaysia

P1010506

A Cameron HIghlands vaig decidir anar cap a Borneo. Un dels objectius d’aquet viatge és el de fer submarinisme en llocs espectaculars, i l’illa de Sipadan a l’est de Borneo semblava ser un d’aquests llocs. Així doncs, des de la muntanya vaig tirar cap a l’asfalt Kuala Lumpur, des d’on agafaria un vol cap a Tawau.

Reconec que Kuala Lumpur m’ha deixat bastant indifierent ja que no deixa de ser res més que una gran ciutat asiàtica. La seva peculiaritat més interessant és que s’hi concentren les tres “ètnies” que conviuen a Malasia: indis, xinesos i malais. L’altra cosa a tornar destacar és l’amabilitat dels malais. Realment és espectacular el somriue amb el que et contesten a qualsevol pregunta, i l’interés que mostren TOTS per ajudar-te en qualsevol moment.

Resum: tres dies a KL han estat més que suficient.

Un cop arribat a Tawau, Borneo, vaig anar cap a Semporna, poble que viu del submarinisme i des d’on es pot agafar un vaixell fins a Mabul, el paradís d’aquest esport. Mabul és una petita illa de sorra blanca plena de resorts sobre l’aigua dedicats íntegrament al submarinisme. Des d’aquí s’organitzen sortides diaries a totes les illes i llocs interessants dels voltants per a veure tota mena de fauna marina. La gran pena és que els locals no cuiden massa la illa, i en general hi ha bastant porqueria. 🙁

Pel que fa al submarinisme, han estat dos dies d’immersions. El primer a Sipadan, el paradís (veure la foto de capçalera per més enveja ;D), on vaig baixar tres vegades sota l’aigua per veure taurons, i tortugues a “mansalva”!! El segon dia les immersions van ser més tranquiles, al voltant de l’illa de Mabul i al costat de l’illa de Kapalai. En fi, les imatges i els videos parlen per sí sols… 😀

Aquí va el video de la riuda de Jack Fish a Barracuda Point de Sipadan!!

Aquest és el Nemo que vaig trobar al South Point

 

 
 Share on Facebook Share on Twitter Share on Reddit Share on LinkedIn
No Comments  comments 
formats

Primera setmana a Malasia

Published on 28 Jan ’13 by in Malaysia

P1010294

Després de l’aventurilla per creuar la frontera de Tailàndia, em vaig plantar a Langkawi, l’illa que està al nord oest del país. Platges i vegetació predominen en aquest lloc amb regust a thai. Els paisatges que vaig poder veure s’assemblen molt als de Tailàndia, amb l’excepció que aquí hi vaig trobar encara més verd sortit de la vegetació frondosa que cobreix la illa.

Langkawi FOU una illa considerada “gafe”, suposo que perquè, entre d’altres coses, diuen que hi va caure un meteorit fa moltíssims anys. És per això, i espero que per altres motius, que al 1986 van decidir fer-li un rentat de cara i convertir-la en una illa turística. Desgraciadament, la gran quantitat de turistes i de tours organitzats per anar a veure àligues i rat penats fa perdre una mica la autenticitat del lloc, igual que passa amb moltes zones tailandeses. No obstant ha estat una bona presa de contacte al país on, sobretot, m’ha cridat l’atenció l’alegria i el “bonrollisme” dels malais.

 

Després de Langkawi vaig decidir tirar cap a Cameron Highlands, al centre de Malasia, una de les àrees muntanyoses més extenses del país. Aquesta zona es caractaritza especialment per les platacions de te que s’extenen per tot arreu creant paisatges brutals. Tot i això, tota la muntanya té una flaira a Andorra ja que és lloc de “peregrinatge” dels malais en caps de setmanes i èpoques de vacances (m’he chupat un parell de carabanes interessants…). A destacar els 20 i pocs graus que hi ha aquí, la qual cosa ha anat molt bé per rebaixar els calores que em van agafar a Langkawi, on hi feia una calda tremenda!

Aquí he fet un parell d’excursions amb treckings divertits per la jungla. En un dels quals he pogut veure la Rafflesia, una de les flors més grans del món. La flor, tot i ser espectacular, tampoc em va impressionar una barbaritat, però el que si va valer molt la pena va ser el trecking fer arribar fins allà: una caminata de gairebé dues hores (només per anar!) atravessant rius i la vegateació dels boscos selvàtics de Cameron Highlands. L’altra highlight d’aquesta excursió va ser que un dels 4×4 que ens portava fins a la zona va volcar!! (no era el que em portava a mi eh!!). En qualsevol cas, cap mena de ferit, i una aventurilla més que vam viure tots els que estàvem allà per intentar tornar a posar el trasto aquest a la carretera plena de fang per on circulàvem.

En fi, places++, highlights++, i aventurilles++!!

Demà cap a Kuala Lumpur!!

 
 Share on Facebook Share on Twitter Share on Reddit Share on LinkedIn
No Comments  comments 
formats

La frontera de Tailàndia: Sungai Kolok (oju peligru!)

Published on 26 Jan ’13 by in Malaysia

Des de Koh Tao vaig prendre la decisió de tirar cap al sud, Malasia. Al centre de submarinisme on estava em van recomanar que anès a fer immersions a les illes Peherentian (al nord est del país), així que vaig pensar que estaria bé anar cap allà. Em vaig plantar a una agència de viatges i allà em van dir que havia d’anar al poble de Kota Bharu, des d’on podria desplaçar-me cap a les illes. Per anar fins allà, havia d’agafar un tren de nit que em deixaria a Sungai Kolok, la frontera tailandesa amb Malasia. Així doncs, vaig decidir tirar milles.

Sortida de Koh Tao cap a les 13:45 amb ferry: dues hores fins a Chumphorn. Un cop allà, mitja hora de bus fins a l’estació de tren. Allà vaig tenir cinc hores d’espera fins a sortir cap a les 21:30 (va acabar arribant passades les 22h passades). Vaig aprofitar per caminar una mica per Chuphorn, on vaig trobar-me, a part d’un mercat de nit molt divertit, als tios aquests que fan tocs amb la pilota: Sepak Takraw. Absolutament brutal!! Em van convidar a jugar amb ells però em va fer vergonya deixar-los en evidència! xD

Total, amb gairebé 45 minuts de retràs arriba el tren. Un tren llitera que em va semblar una petita patera de primeres, suposo que perquè era la primerea vegada que pujava a un tren així. En general, tot i que molt curtrillo, hi vaig estar molt còmode.

Al cap d’unes hores vaig veure a una parella d’alemanys que em van explicar que ells anaven cap a la costa oest de Malasia perquè havien sentit que a la costa est no hi feia bon temps. Tot i això, i al ja tenir el bitllet, vaig decidir seguir amb la meva ruta per veure jo mateix si el temps era tan dolent allà. Després de la conversa, a dormir: gairebé 9 horetes d’una tirada em van fer despertar cap a les 7 del matí, dues hores abans (suposadament) d’arribar a destí, Sungai Kolok. Va ser aleshores quan em vaig dignar a obrir la Lonely Planet, i trobar-me dues sorpreses:

  1. la guia desaconsellava especialment creuar aquesta frontera per perillosa!! Pel que diu, allà s’hi produeixen atacs individuals recurrentment… #fail
  2. La guia avisa també de que les illes Peherentian, així com la resta d’illes de la costa est de Malasia estan “tancades” de Novemebre a Febrer per monzons. #fail

Olé Pascual, “lo has bordao”!!

Total, arribo a Sungai Kolok i descobreixo que només quedem dos occidentals al tren i tres o quatre thais. Entre ells un poli amb una pistola enorme. Per sort l’altre occidental, el Marc (francès), era de puta mare i vam estar parlant una estona. Vam decidir creuar la frontera junts, una mica acollonits, tot s’ha de dir. Al sortir del tren no ens van voler dir (ni la policia) on estava la frontera, i ens van dir que ens hi portaven amb moto. No vam tenir més remei que fiar-nos i, tot i la pluja, pujar cadascú de nosaltres a una scooter conduida per un thai. Important el detall que el meu conductor portava amb la ma esquerra un paraigües per no mullar-nos mentre conduia!

La frontera va resultar estar només a 5 minuts, una caminadeta que podriem haver fet sols perfectament… Afortunadament, no vam tenir absolutament cap mena de problema. 🙂 L’únic, la tempesta que va començar a caure quan estàvem travessant la frontera, a terra de ningú.

Per acabar de rematar el dia, un cop al cantó de Malasia amb el passaport segellat, ens diuen que el caixer més proper per aconseguir moneda local (Ringits) està a 20 minuts caminant, la qual cosa era totalment invialbe amb el xàfec que estava caient. Per sort, vam aconseguir canviar bahts tailandesos a una tenda d’allà al costat que ens va permetre tenir prou cash com per agafar un bus fins a Kota Bharu. Un cop arribats al poble, vam anar a la guesthouse que jo tenia reservada, on vam conèixer al Mat. Un malai de puta mare que portava la guesthouse, i que el primer que ens va dir va ser que efectivament a les illes Peherentian no s’hi podia arribar, i que realment allà no hi ha res a fer en aquesta època. Important el gran detall que va tenir el tio de dir-nos que no valia la pena que ens quedèssim ni una nit allà, de manera que ens vam plantar a l’estació d’autobusos del costat i jo em vaig comprar un bitllet pel tren nocturn que em portaria cap a la costa oest, a l’illa de Langkawi. Les quatre hores d’espera del bus van ser genials, ja que el Mat estava amb els seus col·legues malais, que van resultar ser de puta mare. Vaig tenir temps per xerrar amb ells i tenir una mica més de contacte amb gent localmolt i molt interessant.


P1010219

En definitiva, primer fail del viatge per culpa de la meva mala plamificació. De tot s’aprèn!!

 

 
 Share on Facebook Share on Twitter Share on Reddit Share on LinkedIn
14 Comments  comments 
formats

Sud de Tailàndia: sol, platges i guiris

Published on 24 Jan ’13 by in Thailand

P1010096Gairebé un mes al sud de Tailàndia ha donat per conèixer i veure diferents zones d’aquesta part del pais.

Sensació general: un país molt maco amb racons absolutament espectaculars, però sobre explotat pel turisme.

Durant els gairebé 28 dies que he estat he vistat:

Bangkok: en general m’ha decepcionat una mica. Potser perquè ja venia de dues ciutats molt boges com Tokyo i Hong Kong, però la veritat és que és una bogeria de cotxes, motos, tuk-tuks, mercats i geeeent per tot arreu! Sorprenent el Chatuchak market, un mercat de cap de setmana que sembla un poble de com de gran és! Desenes i desenes de carrers plens de tenderetes on pots trobar absolutament de tot!!

Probablement la tornaré a trepitjar durant aquest viatge, a veure quina sensació em dona aleshores!

Krabi: la zona ideal per veure les illes i les platges del sud oest tailandès. He vistat llocs moooolts espectaculars (com Maya beach o Raiay Beach) però, com deia, sempre amb mooolta molta gent que no t’acaba de deixar disfrutar del paisatge

Koh Lipe: calma, pau i tranquilitat. Una mini illa al sud del país on és respira un bon rollo impresionant, i on es pot fer poca cosa més que relaxar-se i disfrutar de les platges i el paisatge!! Brutal el fet de poder veure fauna marina (Nemos dins d’anèmones!!!!) a tot just pocs metres caminant des de la platja!!!

Koh Tao: l’illa del submarinisme! Vaig tenir l’oportunitat de treure’m el certificat ADvanced al centre de submarinisme IHASIA. Portat pel “Brujo”, aquest centre és una petita colonia d’espanyols i CATALANS que realment et fan sentir com a casa! Per cert, el Brujo em va dir que si aneu a fer submarinsime allà i dieu que aneu de part meva o que heu llegit aquest blog us farà un 5% de descompte!! #meloquitandelasmanos!!
Aquí va una barreja de fotos de les dues illes (les del submarinisme no són meves, però jo vaig fer el mateix i vaig veure la mateixa tortuga!)

Ara, Malasia!!

 
 Share on Facebook Share on Twitter Share on Reddit Share on LinkedIn
1 Comment  comments 
formats

Thailand so far

Published on 4 Jan ’13 by in Thailand

3 de gener i ja porto setmana i mitja a Tailàndia. Els primers dies van ser a Bangkok. Particularment, la ciutat no m’ha agradat gens, no sé si és perque ja venia de Tokyo i de Hong Kong que són ciutats força “estressants”, però em va agobiar força.

Després, cap a Krabi, on ja he fet un parell de tours d’un dia. Tours ultra turístics que no m’agraden gens, però que realment valen la pena per veure punts específics en un únic dia…

El primer tour va ser a “James Bond island”!!!!!! Dues hores d’autobus fins a un moll, i passeig amb barca fins arribar a la illa on es va rodar la mítica “El hombre de la pistola de oro“. Llàstima que estava a rebentar de turistes, però la veritat és que els paisatges plens de “muntanyes que surten del mar” amb molta vegetació són espectaculars. Aquí van les fotos!

Ahir vaig anar a Koh Phi Phi, una illa a mitja horeta del port d’Ao Nang on hi ha la famosa platja on es va rodar la pel·lícula de “La playa“. La gran pena ha estat que ha plogut, però això ha tingut dues grans contrapartides: (1) el passeig amb el vaixell ha estat moooolt més divertit!! (2) La pluja ha espantat una mica als guiris que s’han refugiat sota d’una muntanya, pel que la platja ha quedat molt més lliure del que és habitual a aquestes dates!! Resum: un bany de mitja hora totalment inoblidable sota la pluja en un dels paratges més espectaculars que he vist mai.. Life is beautiful!!

 
 Share on Facebook Share on Twitter Share on Reddit Share on LinkedIn
5 Comments  comments 
formats

Cap de setmana a Hong Kong

Published on 29 Dec ’12 by in Hong Kong

Post ràpid per compartir algunes de les fotos que vaig fer el cap de setmana a la frenètica ciutat de Hong Kong! Bogeria de llums i sorolls!!

 
 Share on Facebook Share on Twitter Share on Reddit Share on LinkedIn
No Comments  comments 
formats

Resum de Japó

Published on 23 Dec ’12 by in Japan

Primera parada del viatge completada amb èxit!
Em quedo amb la sensació de que Japó ha estat un bon punt de partida: un país exòtic i diferent, però a l’hora molt fàcil de viatjar. El resum del viatge ha estat:

– Tokyo 3 dies
Asakusa
Shibuya
Roppongi
– Kyoto 7 dies
Gion i Pontocho
ml Temples de la zona est (fins al Silver temple) i el Golden Temple (amb bici)
Nara
Hiroshima
Fujimi Inari + Arashiyama
Museu Manga + Gion
Temple dels mil budes
– Tokyo 4 dies
Kamakura
Harajuku + Akihabara
Tsukiji Market + Odaiba

Inicialment a Kyoto havia de passar només 3 dies, però quan comences a viatjar t’adones que és un pal anar carregat amb la motxilla gran amunt i avall, pel que a vegades agafar-ho tot per passar una nit a un lloc concret no val la pena. En aquest sentit Kyoto és un bon lloc per passar-hi uns tres dies, i després fer-lo servir com a punt base per a fer espacapades cap a Nara o Horshima (contant amb que es tingui el Japan Rail Pass). Fins i tot em va faltar temps per anar a Osaka i fins i tot a Kobe. A destacar l’hostal on vaig estar: K’s House Kyoto. En resum, Kyoto és una gran ciutat, molt més traquila que la lluminosa i sorollosa Tokyo.

Pel que fa als japonesos, he pogut comprovar tot el que ja m’havien dit d’ells: són extremadament educats, parlen molt poc anglès (like in Spain is pain, no ens enganyem) i són molt estranys. Relament dòna la sensació que aquesta gent ha viscut “apartada del món” i ha crescut a la seva manera. La forma com s’expressen sembla realment treta d’un capítol de l’Arare (encara que no els entenguis) i la comunicació no verbal (amb mil reverències i moltes cares de vergonya -sobretot elles-) els fa realment especials. Es nota també molt la diferència entre els japonesos que han vist món, i els que no.

Últim detall: a aquestes dates de desembre al Japó HI FA FRED!!! En general crec que he estat a una mitjana de 2 o 3 graus com a molt, arribant temperatures negatives a Kyoto per la nit.

Recomanació per a futurs viatgers: el Japan Rail Pass és molt recomanable. Tenint en compte que el seu Shinkansen és com l’AVE, un bitllet costa (pel que m’han dit) uns 120000 yens, que vindrien a ser 120€. El JR Pass costa gairebé 300 per 7 dies i uns 450 per 14, pel que si realment es pretèn viatjar molt país val molt la pena. Fins i tot es pot fer servir per agafar un parell de linies de metro a Tokyo (Yamanote i JR Line), ja que el metro en general és moolt car!! Pels tardons, important saber que són exageradament puntuals. A l’hora en punt el tren surt…

En fi, gran inici de viatge!!

Trobareu totes les fotos de Japó aquí!!

 
 Share on Facebook Share on Twitter Share on Reddit Share on LinkedIn
1 Comment  comments