magnify
Home Posttrip Crònica del viatge: last thoughts
formats

Crònica del viatge: last thoughts

GOPR0440
Doncs si, el temut moment arriba. En unes hores seré volant de tornada cap a casa. Una tornada lleugerament precipitada pel famòs dengue que m’ha desmuntat les últimes setmanes de viatge. Tot i això, haig de reconèixer que tinc moltes ganes de veure a tots els meus i d’assimilar totes les coses que han passat a casa. I és que en el meu cas, això de que “aquí tot seguirà igual” no ha estat així en molts aspectes.

Amb el vol d’aquesta nit que em portarà de Singapore a Doha, i de Doha a Barcelona, tanco un viatge de gairebé 6 mesos on he visitat 8 països, i on he agafat 20 avions, incontables autobusos, furgonetes, ferris, vaixells, tricycles, i tot mena de transports. Tot això per completar el que ha estat una experiència absolutament inoblidable on he tingut temps per coneixe’m una mica més a mi, una mica de món, i a moltíssimes persones plenes de vida  que l’habiten i que, a més, el viatgen.

D’aquest viatge en guardo i en guardaré infinites aventures i experiències, i es que de cada país, de cada racó, en guardo records inoblidables. I es que aquest viatge ha estat tan intens que tinc la sensació que vaig marxar de casa fa anys. La meva teoria és que es viuen tantes coses noves, tantes noves situacions i amb tanta gent nova que el cervell no para d’emmagatzemar informació. I això no passa quan un viu la rutina del dia a dia on, generalment, hi ha poques coses noves que “realment” cal recordar.

A la pregunta clàssica de “què és el que m’ha agradat més”, no en tinc resposta. És com preguntar si t’estimes més al pare o a la mare!! I es que recordo amb especial carinyo moltíssims llocs: la preciosa i tranquila Kyoto al Japó; la bogeria d’un cap de setmana a Hong Kong amb les vistes des del Victoria Peak; les platges impressionants de Koh Lipe a Tailàndia; les plantacions de te a Cameron Highlands a Malàsia; el submarinisme a Sipadan i Mabul Island a Borneo; el meu petit oasis “occidental” a àsia com és Singapur; la meravellosa i irreal (de tant bonica) Nova Zelanda; la meva segona casa, Austràlia, amb les sorpreses que amaga la menys transitada costa oest, i el paradís de les Filipines amb paisatges de pel·lícula.

A tot arreu, a cada país, a cada ciutat i poble he compartit tota mena d’experiències amb gent de totes nacionalitats, que són els que realment han dictat com de fascinant ha estat aquest viatge. I es que la gent que viatja, per molt diferent que pugui ser entre sí, comparteix un esperit, una alegria pel fet de viatjar, que es contàgia. Quan fas un viatge d’aquest estil, tothom està disposat a ajudar-se entre sí, tothom perd la vergonya i t’explica la seva vida després de coneixe’t durant 5 minuts, tothom es converteix en “millors amics”, encara que sigui per un parell de dies. Després, probablement no els tornaràs a veure (a molts d’ells espero que si!), però han donat el millor de sí durant les últimes hores. I això és el que jo anomeno “l’esperit viatger”. Aquesta capacitat de deixar-ho tot per un temps per disfrutar d’una passió que tots compartim: viatjar. I és cert, per fer un viatge així a vegades cal tenir unes circumstàncies propicies a la vida per poder-loo fer, però també és cert que en moltíssims casos és la por al desconegut, o al què passarà si deixo la feina o el meu pis, el que frena a molta gent de provar una experiència així. Però com diu la frase, “viatjar és l’única cosa que compres que et fa més ric”!

Com tots els que m’heu seguit sabreu, no tot són flors i violes. I no només pel famós dengue; a vegades un se sent sol, acaba fins al gorro de dormir en lliteres, o de no tenir privacitat en cap moment. Però clarament, aquests són petits peatges que cal pagar i que en el fons, valen molt i molt la pena.

I ara què? Doncs ara tocarà tornar a l’anomenada “vida normal”, a la vida amb responsabilitats. I probablement no serà fàcil, especialment després d’haver viscut uns mesos on no he fet res més que el que realment m’ha vingut de gust. A vegades prenent decisions errònies, i moltes d’altres prenent-ne d’encertades. Espero que tot el que he viscut, i fins i tot el que he après (haig de reflexionar sobre si he après alguna cosa!! 😉 )  m’ajudi a fer d’aquesta vida normal una altra experiència inoblidable.

Tot i això, la meva motxilla estarà sempre preparada, esperant la propera oportunitat. Això, definitivament, no s’acaba aquí…

 
 Share on Facebook Share on Twitter Share on Reddit Share on LinkedIn
3 Comments  comments 

3 Responses

  1. Dani

    Sí senyor, dit i fet! Felicitats!

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

Connect with Facebook